Retro

3 febrero 2015

294 palabras

 

 

Volver al pasado es una obsesión del ser humano y por lo tanto de la creación artística. La vuelta al pasado de la plástica retro podría originarse en la pura imitación de las formas viejas y por ello ser la consecuencia de la infertilidad creativa. Habrá que inclinarse por el hecho de que la búsqueda en la Historia, de que la inspiración en "aquello que fue creado antes", proviene de la necesidad que las mujeres y los hombres de ahora tienen de explicarse, de comprenderse; necesidades tan humanas como artísticas. La mirada atrás es herramienta básica para generar ideas nuevas, y de este modo poder mirar hacia el futuro. Sin embargo, la mirada retro puede tender en ocasiones a caer en la pura imitación, o en la mera copia; pero incluso en este caso, este mime- tismo es siempre el producto de una elección con la que el creador se explica, una elección significativa. Será pues inspiración o imitación lo que el arte o el diseño retro buscan en las formas pasadas; eso sí, produciendo generalmente elementos nuevos; y quizá arte nuevo. El término retro viene usándose así desde los años 70, pero el arte retro-activo está y ha estado siempre en la esencia de la creatividad; porque mirar atrás ha estado siempre en las entrañas de la humanidad. El término retro no es de ninguna manera un término cerrado; retro, aun así, no es exactamente neo, ni revival, ni vintage; hay matices. Neo parece más amplio; el revival más nostálgico, más anclado en el pasado, más entonces que ahora, más allí que aquí; vintage, sería más bien la belleza de algo de segunda mano, de algo hecho años ha. Las miradas hacia el pasado pueden ser más o menos fértiles, pero siempre estarán presentes.

 

 

 

 

Retro

3 febrer 2015

303 paraules

 

 

Tornar al passat és una dèria de l'ésser humà i per aquesta raó també ho és de la creació artística. El fet que la plàstica retro torne al passat podria nàixer de la pura imitació de les formes velles i, conseqüentment, ser el producte de la infertilitat creativa. Però hem de tindre present que la recerca en la Història i que la inspiració en “allò que va ser creat abans”, provenen de la necessitat que les dones i els homes d'ara tenen d'explicarse, de comprendre's; dues necessitats tan humanes com artístiques. La mirada al passat és ferramenta bàsica per tal de crear idees noves, i, doncs, de mirar vers el futur. Tot i això, la mirada retro pot tendir, de vegades, a caure en la pura imitació o en la pobra còpia; però fins i tot en aquests casos el mimetisme és sempre el producte d'una tria, d'una predilecció estètica amb la qual el creador s'explica, una tria significativa. Serà doncs inspiració o imitació allò que l'art o el disseny retro busquen en les formes passades, això sí, creant sovint idees noves i potser art nou. El terme retro es fa servir des d'aquest punt de vista des dels anys 70, però l'art retro-actiu és, i ha estat sempre, al moll de l'ós de la creativitat; perquè mirar enrrere ha estat sempre en la base de la humanitat. El terme retro no és de cap manera un terme tancat, retro no és però exactament neo, ni revival, ni vintage; hi ha matisos. Neo sembla més ample; el revival més nostàlgic, més ancorat al passat, més aleshores que ara, més allí que ací; vintage, seria més aviat la bellesa d'una cosa de segona mà, d'alguna cosa feta d’anys ençà. Les mirades cap al passat poden ser més o menys fèrtils, però sempre estaran presents.